“EL GUIÓ BIBLIOGRÀFIC”
Un nou gènere literari cosí germà del documental, l’assaig i el guió: pluralitat de veus entorn un mateix subjecte.
I no diré res més en quant a la peculiar gènesi del concepte. Mutis. Vulgui el possible lector disculpar-me al ometre les paraules màgiques. Aquest que, molt humilment, subscriu eixos pensaments, tot i haver estat pujat ,més o menys recte i convençut en l'exercici de la fe catòlica, no deixa de ser, mal que li pessi, un xic supersticiós i no vol donar nom -i per tant existència- a allò que li podria ser pres. Passo, doncs, a definir-lo, i tot seguit presento el que serà la primera obra mundial composada en aquest nou gènere del GUIÓ BIBLIOGRÀFIC. Desitjo us faci servei i tal volta us agradi.
Juli Molano i Royo Masquefa, 13 de gener de 2008.
Definició: GUIÓ BIBLIOGRÀFIC: f LIT —Escrit en prosa —tot i que pot contenir en el seu cos fragments de poesia, assaig, teatre, guió televisiu, de cinema o qualsevol altre gènere— destinat principalment a divulgar un fet. El tractament del tema en el GUIÓ BIBLIOGRÀFIC quedarà exclòs de qualsevol tesi de l’autor. No s’entendrà la selecció de les veus per part de l’autor com la seva tesi, doncs el subjecte del GUIÓ BIBLIOGRÀFIC pot ser reprès per un altre autor i afegir-ne en la del primer noves veus en tant les descobreixi; la qual cosa farà possible que el GUIÓ BIBLIOGRÀFIC sigui sempre una obra oberta a la pluralitat de les veus que apareguin en el decurs del temps, en torn al subjecte que tracti. Serà, doncs, una obra eterna, molt emparentada amb l’assaig, l’article i el llibre de text, però sense el pes carregós de la tesi de l’autor en els primers i el dogma docent del segon. El cos de l’obra estarà format pel recull més exhaustiu que es pugui fer de tots aquells fragments o composicions d’altres obres que tractin sobre el tema del GUIÓ BIBLIOGRÀFIC en qüestió, esdevenint aquesta una sort de collage la característica principal del qual serà la de tenir un to narratiu democràtic. Així, una veu —la del GUIÓ BIBLIOGRÀFIC — serà el resultat de moltes, reunides i posades en concòrdia al comú servei de la intel•ligència del tema tractat. Cada una de les veus que aporten els fragments al GUIÓ BIBLIOGRÀFIC s’aniran succeint durant la seva lectura de manera que el final de la primera veu tingui continuació en la segona i aquesta en la tercera, fins acabar-se l’obra. Cal dir, però, que el text ha de ser harmoniós i coherent; rítmic i adequat en conjunt i que cada fragment ha d’anar encapçalat amb una xifra (romana) que remeti a un annex, adjuntat a la fi del GUIÓ BIBLIOGRÀFIC, on es podrà trobar la seva corresponent referència bibliogràfica, és a dir, el lloc d’on vénen les veus. L’artesà del GUIÓ BIBLIOGRÀFIC demostrarà la seva perícia en tant pugui disposar de la major quantitat de veus i crear amb elles una imatge poètica, sempre però, amb la intenció de divulgar un fet específic i absolutament puntual. Serà aquest darrer tret, especialment, el que farà possible de destriar aquest gènere de l’Assaig, sent aquest darrer un estudi ampli sobre un tema complex, en tant que el GUIÓ BIBLIOGRÀFIC es centra en un episodi o una experiència breu.
MORTS EN GUERRA
Index
1. LA MORT DE SALVADOR ESPRIU
2. LA MORT DE BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL
3. BIBLIOGRAFIA
1. LA MORT DE SALVADOR ESPRIU.
XIII. « El somriure li produïa un clot molt pronunciat a la galta dreta que li donava un aspecte jove que contrastava amb un presència física austera, flaca, quasi encongida. El rostre, però, altiu li configurava una forta personalitat. Darrera unes ulleres proporcionalment grans per a la seva cara, uns ulls negres i grossos et miraven amb una profunditat intensa. Les celles arquejades emmarcaven unes pestanyes que els vidres de les ulleres augmentaven graciosament, unes pestanyes d’imatge fotogràfica. Els sotacelles s’allargaven quasi als pòmuls formant una línia diagonal elegant. Els cabells, grisos, molt arranats, dibuixaven la forma exacte del seu crani. Uns llavis estirats acabaven en unes incisions laterals un xic femenines; com a contrast el mentó era fort i prominent. El front alt, de superfície llisa i tensa –segons l’emotivitat del moment -, podia convertir-se en unes arrugues ordenades i escalonades. Un coll prim i rígid aguantava tota l’estructura del cap amb una tendència a inclinar-se al cantó esquerre.» I. « L’agost de 1979, té un pre-infart de miocardi i ha de ser internat a la clínica Sant Jordi: “Vaig sentir la sensació que queia a terra, que perdia el coneixement durant tres vegades i em vaig remuntar… Jo li he de dir sincerament (A Antoni Batista), molt sincerament, que no vaig tenir por”. El 19 de desembre de 1984 té una trombosi coronària, cau a la banyera i és ingressat a la cínica Quiron, on passa les festes de Nadal. En surt el dia 27 d’aquell mateix mes, assetjat per una munió de reporters. Sembla que ha superat la crisi, però un mes i mig després torna a sentir dolor i el 18 de febrer de 1985 ingressa altra vegada a la clínica i l’internen a la UVI. Després el tornen a l’habitació, on passa l’estona llegint i escoltant música amb una ràdio walkman que li ha regalat el seu germà. Dom Cassià Just, llavors abat de Montserrat, explica que va confessar Espriu en una visita que li féu a la clínica.» VI. « Sí que em preocupa (el que ve després de la mort), perquè, ja veurà, si després de la mort no hi ha res, doncs no ens podem preocupar; però, això, no ho sabem. Si hi ha alguna cosa, aquesta cosa pot se agradable o desagradable, i si és agradable és inconcebible, i si és desagradable, també, però més concebible, i les coses desagradables sempre preocupen, naturalment. Per tant, més que parlar de transcendència o eternitat, que és un concepte totalment aliè a l’home, jo voldria dir-ne perdurabilitat, perquè pot ser sí que d’alguna manera l’home perdura, fins a acabar de realitzar el que no ha realitzat en aquesta vida. Això és un pensament de Goethe comunicat a Eckerman a les Converses, i em sembla bastant raonable. “Jo he intentat pensar intel•lectualment tant com he pogut en la mort. Això vol dir que l’he temuda... L’únic animal que sap que ha de morir és l’home. Per tant, com a animal relativament reflexiu, és molt probable que si la veu venir de veritat, per moltes reflexions filosòfiques i religioses que s’hagi fet en aquell moment, sentirà la mort i sentirà por.”.» I. « L’escriptor va refusar, però, rebre la comunió, al•legant que no n’era digne. Dies després, quan es parlava de donar-li l’alta, empitjorà ràpidament i és reingressat a la UVI, on se li apliquen sense èxit diversos tractaments. Passa la darrera nit vetllat per la seva germana Maria Lluïsa i el seu nebot Sebastià. Està molt neguitós i incòmode, com si hagués de dir alguna cosa. En algun moment intenta aixecar-se i arrencar-se els tubs i aparells a que està connectat. De bon matí Maria Lluïsa i el nebot són substituïts pel seu germà Josep i pel doctor Alfons Gregoich, molt amic de la família. També es troben presents altres metges de la casa. Intuint que Espriu volia dir alguna cosa, Alfons Gregoich li va oferir llapis i paper, en el qual el malalt va escriure, amb gran dificultat, la paraula “VERDI”. Els presents i els familiars, van interpretar que demanava que li gravessin el capítol que s’havia d’emetre aquella nit, d’una sèrie televisiva sobre el compositor Giusseppe Verdi, que ell havia anat seguint. Va morir el 22 de febrer de 1985. (...) El pintor Pere Viladecans, amic d’Espriu des de feia molts anys, ho veu d’una altra manera: «Verdi, que en morir ja era molt famós i popular, no va voler que anés ningú més que els acostats al seu enterrament. La gent no es va sumar a l’escarit seguici, però l’acompanyava amagant-se per darrera els arbres». (...) Tenia 72 anys.» XIII. « ...La darrera vegada que el vaig veure fou al llit on acabava de morir. El seu aspecte era de sofriment. Abandonava aquella contenció que durant la seva vida havia protegit. Espriu esdevenia allò que havia estat: un dels grans personatges del seu entranyable i torturat món interior de l’ideal de país que fou Sinera. » X. « ...El dia que va morir, una de les coses que em va emocionar més potser va ser el comentari de la seva amiga de l’ànima, la Lola Solà, que em va dir: “I ara amb qui riuré, jo?”. » V. « En un dels extrems de ponent del replà dels panteons, i tocant a la balustrada que el separa del nivell inferior, s’hi troba la tomba que féu construir el bisbe Català i Albosa per a sepultura dels seus pares; així ho palesa la inscripció que juntament amb l’escut del prelat, figura a l’arcosoli. Per raons hereditàries el sepulcre passà als Espriu i va esdevenir el panteó familiar, on hi ha enterrats els pares i germans dels poeta. De l’interior d’aquesta tomba, possiblement, és llançada al vianant la imprecació que, com a epitafi de l’autor, clou Cementiri de Sinera:
Quan et deturis on el meu nom et crida, vulguis que dormi somniant mars en calma, la claror de Sinera.»
V. « En una vinya propietat de l’Ajuntament i que s’estenia entre el camí de xiprers i el cementiri, la Cofraria de Sant Telm (d‘Arenys de Mar) i el Patronato de la Vivienda, l’any 1966, promogueren la construcció d’uns blocs de pisos de considerable altura, destinats a l’habitatge dels pescadors immigrats, originaris en especials de Sant Carles de la Ràpita. Un enorme dipòsit d’aigua, sostingut per quatre pilars, remata les edificacions. No cal dir que el conjunt de la muntanya (on s’alça el cementiri d’Arenys de Mar) ha quedat bastant destrossat i la bonica silueta del cementiri, completament tapada. Els pisos, eriçats d’antenes de televisió, sobresurten per damunt dels nínxols. Reguitzells de roba estesa serveixen de decorat a les estàtues d’en llimona. Davant aquest panorama, Espriu ha renegat del seu anterior testament:
El tapaven amb casotes i el paisatge han espatllat. Ara ja tant se me’n dóna on em vulguin enterrar.»
I. « Espriu volia que l’incineressin, sempre, però, respectant les convencions civils i eclesiàstiques. A Tarot per a algun titella del teatre d’Alfaranja manifestava les intencions de Salom al respecte: “ I tanmateix voldria que ell i la mortalla paressin bitllo-bitllo al foc purificador”. Amb tot, ateses les honres fúnebres que es volien rendir al difunt –Espriu pertanyia a tot el poble, va dir Jordi Pujol a la família -, incinerar-lo hauria estat molt complicat. Aquell mateix divendres es va instal•lar una capella ardent al Palau de la Generalitat.» VI. « ...Ell volia que l’enterressin sense actes oficials, sense flors ni banderes. A mi, en aquest sentit, em sembla una llàstima que es fes tot un espectacle entorn d’ell. Potser era inevitable, perquè ell s’havia convertit en un home popular, en un poeta popular, i pot ser és una llàstima que aquesta popularitat li vingués essencialment d’un parell de poemes extraordinaris, «Assaig de Càntic al Temple» i «Inici de Càntic»: allò d’«Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble» crec que hi ha milers de persones que no han llegit res més i que li tenen per això un gran agraïment. » I. « L’endemà, dia 23, dissabte, a la tarda, van celebrar les exèquies de cos present a l’església parroquial de Santa Maria d’Arenys de Mar, tal com Espriu havia disposat, amb l’assistència de les màximes autoritats civils del país.» XIII. « ...En les disposicions que deixà previstes per al seu enterrament: austeritat civil a Barcelona i el recurs dels oficis de l’Església en el clos més íntim d’Arenys de Mar, i en el recurs de fer apel•lació, com a motiu per aquests oficis, a la veneració per la memòria de la seva mare. » XIII. «... Això de l’educació de l’Espriu és un tòpic, però és que és veritat, i respecte a aquest punt vull referir-me a una anècdota concreta del seu enterrament. Quan aquell rector del poble li va escriure una carta dient-li que el tenia present a les seves oracions i l’Espriu li contesta: «Moltes gràcies, que prou falta que em fan», el capellà ho diu allà, en ple enterrament, amb aquella bona fe, innocència, el que vulgueu..., però una mica irritant, és que no sabia que Espriu era molt educat i que no podia contestar altra cosa que allò.» I. « Va ser enterrat, després, al cementiri de la vila, en un nínxol de la seva propietat. Entre les nombroses personalitats presents al funeral, s’hi trobava J.V. Foix que, a pesar dels seus 92 anys, pujà a peu fins al cementiri, acompanyat de Montserrat Roig. Damunt la llosa del nínxol, hi figura la senzilla inscripció: “Salvador Espriu, 1913 – 1985”.» XIX. « (...) (Després, un cop va patir la malaltia que gairebé el mata) Va canviar: d'un nano entremaliat, enjogassat sempre i que no parava, a la força es va haver d'estar quiet. Li van haver de fer una operació brutal. Va començar a llegir tot el que li queia a les mans i encara més. Començant per coses com el Salgari i el Bufalo Bill i després ja va passar a llibres de molta més categoria. Però no es va tornar gens agre de caràcter, sempre es va mantenir molt alegre i rialler, i feia riure a tothom. I escoltava quan havia d'escoltar. Esports no en va poder fer, nedava una mica i caminava molt. Cada vegada es va interessar més per tot i per tothom. (...) La vitalitat se li va concentrar en escoltar i conèixer la gent i estimar la gent. Una gran persona, la veritat és que era una gran persona. Per nosaltres, mort el pare, va ser el nostre puntal, sense ell no sé pas què hauríem fet. Ell hauria escrit molt més, però com que va posar-se a treballar a la notaria… (...) Estava enamorat d'Arenys. (...) Li agradaven molt els recents nascuts, els mirava els peuets, les manetes, etc. »
2. LA MORT DE ROSSELLÓ PÒRCEL
XV. « ...Bartomeu Rosselló era comunicatiu i xerraire, prim, amb els ulls allunyats dels miops. » XI. « Un xic granellut i rossenc, i d’ulls blaus...» XV. « Les seves rialles i els seus entusiasmes eren comunicatius, com furioses les seves ires i les seves indignacions. Era extraordinàriament influenciable i conversava, com la majoria de gent de profunda i vasta lectura, una infància irredimida i el seu fràgil candor. Tenia la llengua esmolada perquè era molt intel•ligent i se sentia sovint seduït per la màgia del llenguatge. No era clement perquè la joventut no és clement i era bo i generós.» II. « ...Rosselló, que va haver de deixar el servei militar per problemes de salut al cap de poc temps d’haver-se incorporat —és molt possible que per causa de les crisis epilèptiques que patia . Amàlia Tineo diu que en algun cas havia arribat a caure i havia quedat com desllorigat a terra. —, (Rosselló) es va presentar voluntari a l’exèrcit popular. Treballava sense tenir cura de la seva salut malaltissa, a la reraguarda, com a tipògraf de la mateixa impremta de la Residència d’Estudiants (...). En una carta adreçada a Joan Llacuna, datada el 30 de novembre de 1937, Rossellò reflecteix aquest clima amb angúnia: “Treballo –soldat- tota la setmana i 10 hores cada dia sense excepció. Estic cansadissim. Quan no treballo, dormo. (...) La meva poesia, ara, són un munt de fitxes.” La salut comença a ressentir-se, però Joan Mascaró va escriure a un oncle del mateix Mascaró el 6 de novembre de 1937 perquè traslladés a la família del poeta bones notícies sobre el seu estat, cosa que potser sigui un indici de que la seva salut ja no era del tot estable. (...) Les darreres setmanes del poeta són un xic enigmàtiques. Sabem que el 22 de desembre, tot just catorze dies abans de morir, es va reunir amb Clementina Arderiu, Alfons Maseras, Marià Manent i Salvador Espriu. Tots ells exercien de jurat (Rosselló va suplir l’absència de López Picó) al Premi Joaquim Folgera de poesia, convocat l’u de setembre de 1937 per la Generalitat i que va obtenir Josep Lleonart, per la seva obra Les Elegies i els Jardins. L’endemà, se li va fer un anàlisi de sang en el Laboratori de la Quarta divisió, consistent en l’anàlisi de seroaglutinació, que signa el cap de laboratori Dr. Joan Bofill. Amàlia Tineo el va acompanyar a visitar al doctor Raventós. Tot inútil: “Li va mirar el pit amb raigs X i, a banda, em va comentar: “Aquest noi és mort.” Les notícies sobre la seva mala salut corregueren amb rapidesa entre el grup d’amics i coneguts. Marià Manent, que n’estava al corrent, escriurà a Espriu al final de l’any: “Estic desolat per l’agreujament de l’amic Rosselló-Pòrcel”. Per descomptat, estava seriosament malalt, el desenllaça només era qüestió de dies.» XI. «(...) se li va declarar una granúlia a tots dos pulmons.» VI. « (...) una modalitat de tuberculosi aleshores inguarible...» XI. « Amàlia Tineo ho comunica a Espriu qui, a través d’una persona amiga que és a França, ho fa saber als pares de Rosselló a Mallorca.» II. « “Tota la correspondència de Rosselló amb llurs pares a Mallorca durant la guerra va passar per les meves mans a Anglaterra, i la trista nova de sa mort vaig ésser jo que indirectament des d’Anglaterra la vaig haver de donar als seus pares.”» XII. « Viladrau, 13-I-1938. ...La miopia professional parlà, tanmateix, d’una manera vaga, assenyalant inclús(sic) un termini llarg, de quinze dies, tres mesos, o un any. » II. « Havia de guardar repòs a la seva cambra de la Residència. Malgrat tota la cura que va rebre , el seu estat es va agreujar amb rapidesa, i el 2 de gener va haver de ser traslladat al Sanatori del Brull, per iniciativa d’Sbert i amb l’aquiescència d’Espriu i Eduard Valentí.» VI. « (...) en una ambulància facilitada pel Govern de la Generalitat de Catalunya. Amb ell hi anava Amàlia Tineo i la doctora Pellicer, que havia tingut cura del pacient en el transcurs de la malaltia (...).» II. « Aquell mateix dia Manent havia anat a visitar-lo a la Residència, però no el va poder veure: “No vaig entrar a saludar-lo perquè em va dir que en aquells moments es trobava molt deprimit. Tinc moltes ganes de veure’l i així que em sigui possible baixaré a fer-li una estona de companyia. Ja m’imagino com li ha d’ésser dolorós de trobar-se sol, malalt, lluny els seus pares” . Ell, però, no era molt conscient de la gravetat de la seva situació, i sembla que ningú el va voler desenganyar. “Quan ell va saber que el portàvem al Brull es va alarmar una mica. El Brull era llavors un conegut sanatori per a tuberculosos.» XVI. « ...Había dos tipos de enfermos, los que estaban en el sanatorio y los que estaban en el Hotel, que eran los pobres y que casi no tenían servicios. Lo que pasa es que al principio venía gente que ya estaba muy mal y se morían muy rápido y eso daba mala fama al sanatorio, por lo que los doctores sólo cogían a gente que pudiese recuperarse. Pero hasta los años 40 fue muy duro. » II. « Vam tranquil•litzar-lo dient-li, cosa que era veritat, que en aquells temps les necessitats de la guerra havien transformats sanatoris, clíniques i hospitals, que allí trobaria bons aires i alimentació adequada per a guarir-se”. » VI. « El vàrem deixar molt ben instal•lat, tranquil i en mans dels millors tècnics del moment, en una blanca, neta, clara i àmplia habitació per a ell tot sol.» XVI. « ...No creo que le llegase a conocer nadie. Cuando estaban tan mal no salían de su habitación o e las galerías de la planta superior donde era obligatoria una estancia diaria para tomar el sol. Él no debió relacionarse con casi nadie en tan poco tiempo. » II. « Ja no es recuperarà. El 5 de gener següent va morir...» II. «... sol, sense la presència de la seva amiga Amàlia (s’havia vist obligada a tornar a Barcelona perquè tenia son pare molt malalt), ni dels seus familiars més propers, que no pogueren viatjar a causa de la guerra.» VI. «...ens varen telefonar que s’havia mort, sense coneixement, després d’una agonia que s’havia prolongat una mica.» XI. « Quan Espriu diu: “El vàrem deixar molt ben instal•lat, tranquil...” no és correcte d’aplicar la segona persona del plural (...). El cert és que portàven força temps sense veure’s ni parlar-se i Espriu no veuria Rosselló sinó ja mort quan el varen avisar per a l’enterrament. Espriu no sabia res de la malaltia per la senzilla raó que ell i Rosselló s’havien distanciat per motius polítics i això va produir una ruptura en la seva amistat.» I. « Era obvi que Espriu havia perdut la felicitat (ja en els primers dies de la guerra) (...). Els esdeveniments socials el desconcertaven i l’havien sumit en una crisi profunda. Amant de l’ordre com era, no podia tolerar el descontrol i els assassinats d’aquells primers mesos de revolució. En culpava el govern de Companys al qual acusava d’haver-se deixat desbordar pels esdeveniments, bo i convertint-se en còmplice dels assassinats. Sembla que Espriu, en alguns moments va ser partidari que la República pastés amb Franco, confiant, potser, que el general restabliria l’ordre dins el marc constitucional i respectaria les institucions i la llengua de Catalunya.» VII. « Yo me sentía un tercero en la discordia o en la concordia, que era imposible. Yo hubiera querido que nunca hubiera habido Guerra Civil y, en caso de haberla, que hubiera acabado en un compromiso, pero esto no fue así como todo el mundo sabe. Por tanto padecí por los unos y por los otros, aunque mi actitud fundamental, aunque muy moderada es republicana. Era republicano en el año treinta y uno, soy republicano en el año setenta y seis y pienso seguir republicano hasta que me muera. Sin que ello signifique menosprecio ninguno por cualquier otra ideología que no sea la republicana, y mucho menos por los monárquicos así como tampoco siento ningún menosprecio, sino muchísimo respeto, por los marxistas, aunque yo no lo sea.» I. «... Aquests plantejaments el dugueren a un confrontament amb el seu gran amic Rosselló-Pòrcel. Rosselló, comunista convençut, es va presentar de seguida voluntari de l’exèrcit popular i va ser destinat reraguarda com a tipògraf de la impremta de la Residència d’Estudiants de Barcelona. Les discrepàncies amb Rosselló les sintetitzava Espriu anys després a Aleix Audal Solà: «Rosselló era de la flamarada, i jo no. Ell volia que guanyés un bàndol per fer neteja. Jo era partidari d’una reconciliació, com després el temps m’ha donat la raó»: Els dos amics es distanciaren i, després dels Fets de Maig, van deixar de veure’s. El confident i conseller del mallorquí passar a ser Eduard Valentí Fiol. Per això, Espriu va quedar molt parat en saber que Rosselló li havia dedicat el seu darrer llibre, Imitació del Foc.» XI. « Espriu va decidir fer pública la seva “distanciació” amb Rosselló el 1984 en el Discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, però no va explicar-ne els motius. De fet Espriu, que durant els darrers anys revisa tota la seva obra, rectifica els pròlegs adreçats a Rosselló. Espriu va voler que fos públic tot el que s’havia esdevingut en aquells llunyans dies de la guerra; esperem que la seva voluntat sigui respectada i aquestes rectificacions vegin la llum. Tal i com el mateix Espriu em va explicar, ambdós no s’havien vist des de els fets de maig de 1937. (...) Després, quan ja s’havia produït el distanciament entre ell i Espriu, Amàlia Tineo, que el continuava veient i li féu una mica de mare, assistia al desgast intern d’aquell apassionat que treballava sense parar i que menava una activa vida nocturna. » XVIII. « ...El malalt no va tenir en cap moment, o almenys no ho va formular, cap advertiment premonitori de la seva propera fi.» XVIII. « ...Com que detesto les inexactituds, les mitificacions i les agraïdes, xiroies i tendencioses expansions i manipulacions romàntico-sentimentaloides, vull que constin aquí aquests extrems, així com el pretès i fals pressentiment del seu traspàs. D’una constitució física delicada, Rosselló no era un hipocondríac, un melancònic, “En la meva mort”, d’una indiscutible excel•lència literària, és un exercici escrit a Madrid estant Rosselló bé de salut, el març de 1936. »
IX. Estic cansat de tu, domini fosc i tempestat de flama. M'exaltaré damunt els horitzons i trauré les banderes al desert de la darrera cavalcada. Reina d'aquestes hores, ara véns tota brillant, armada. Inútil desesper del vespre! L'alba s'acosta ja amb l'espasa, i l'ardor temerari que m'encén allunya les estrelles.»
XVIII. «Va passar, cremat de febre i sense coneixement, les seves darreres hores. En el rostre del cadàver es podia notar, però, conscient o no, una profunda angoixa, una esglaiadora sofrença.» III. « ...Recordaré sempre els trets del darrer sofriment a la seva cara i, a la llar de l’estança on vàrem passar unes inacabables hores, les “obres esvalotades” del foc, com aquelles que havia cantat en el seu primer poema. » VI. «Amàlia Tineo, Eduard Valentí i jo el vàrem vetllar tota la nit (...). L’endemà, entrat el matí, es va celebrar l’enterrament, presidit per Antoni M, Sbert, Conseller al Govern de la Generalitat, el doctor Carles Riba i Miquel Àngel Marín, que acomplia un servei o un càrrec molt important al Ministeri d’Estat de la República. Hi havia al seguici, entre alguns altres, Mercè Muntanyola i Joan Bayo, amics del difunt i nostres. El cadàver va quedar disposat en un nínxol buit —m’ha estat impossible de recordar-me el número— al cementiri del Brull. El títol de propietat de la fornícula i tots els altres papers administratius, varen quedar en poder d’Amàlia Tineo.» XVIII. « ...Va ser enterrat (...) , amb un elegant estalvi de paraules...» VI. « Rosselló no va rebre cap mena d’assistència religiosa, i és quasi segur que, si hagués tingut en les seves darreres hores el cap clar i no hagués experimentat temences, l’hauria rebutjada. Com que en aquelles circumstàncies es gaudia —i després fins el present, també— d’una llibertat perfecta no era permès de posar a la làpida del nínxol, molt semblant a la d’Arenys de Mar, el símbol de la creu. En el seu lloc hi vàrem gravar una flor, d’un dibuix força primari, d’unes característiques per les quals que es proposava d’imitar l’anomenat “pensament” o “viola tricolor”.» III. « Factura del 14 d’octubre de 1939, de Josep Crivillé, constructor d’obres, a Amàlia Tineo: “Por una làpida del Sr. Rosselló puesta en obra y colocada: 180 Pts. Trabajo de quitar un ramo refundido en la misma y hacer una cruz: 40 Pts.” (...) Brull, 2 octubre 1939 = Año de la Victoria. Sra. Dña. Amalia Tineo (Barcelona). Muy señora mía: Anteayer recibí su carta el 18 del próximo pasado septiembre: no había recibido otra. Ciertamente había hablado con un señor que me indicó los deseos de V. En la reparación de la lápida, pero quedamos en que nada haría yo hasta recibir carta de V. Ya procuraré hablar lo más pronto posible con el Sr. Crivillé para que me diga el importe de la reforma y se lo comunicaré. Pero antes debo advertirle que hay que abonar el importe del ninxo, que es de doscientas pesetas (200) si lo quiere alquilado para cuatro años: o si lo quiere en propiedad, son quinientas pesetas (500), ya que según una ley del Estado, todas las operaciones de compra de nichos realizadas durante el periodo rojo, quedan sin efecto. Espero que me contestará pronto si se decide a alquilar el nicho o a comprarlo, de lo contrario procedería, en el tiempo legal, a evacuarlo. De V. Atm. S.S. Carlos Creus, Párroco. » II. «... És curiós observar la facturació del Sanatori: a més de la pensió (que suposava 30 Pts. Diàries), s’hi carregaren esmorzars el dia 2 (128 Pts.) i el dia 5 (90 Pts.); vi, cervesa, cafès o licors (no s’especifica), se li carreguen els dies 2,4 i 5 (7,50, 7,50 i 3 Pts., respectivament). Es factura en total 353 Pts.» III. «... Piramidon (3,50 Pts.), termòmetre (12 Pts.), Fórmules, segells ( 7 Pts.), certificat de defunció (3,5 Pts.), desinfecció del llit i la cambra (110 Pts.), nínxol i enterrament (2000 Pts.), bagul (338 Pts.), trasllat de despulles (40 Pts.). Total: 1084,65 Pts.» II. « El deute (de Rosselló) amb la Residència d’Estudiants que pujaven, en concepte de malaltia i en viandes adquirides el desembre, potser amb vista al mes següent, sumava un total de 845,75 Pts. La factura del Sanatori és abonada el 2 de febrer de 1938. (...) La relació de les seves (Bartomeu Rosselló-Pòrcel) pertinences disposades al sanatori era exigua: Un raspall de dents, una màquina d’afaitar, dues pastilles de sabó, un termòmetre, una ploma, un mirall, dues ampolles de colònia, una esponja, un rellotge, dues flassades, vint-i-cinc mocadors, un abric, una jaqueta de pell, dotze samarretes, tres pijames, tres jerseis, un guardapits, una corbata, un pot de mel, set parells de mitjons, un barnús, unes sabatilles, unes sabates i un “termo”.» XVIII. « ...Uns quants anys després, les restes de Rosselló-Pòrcel varen ser portades, per causes que no m’interessa avui explicar, al cementiri d’Arenys de Mar, al Maresme (o, potser millor a la Marina de la Selva)...» VI. « El meu amic i cosí Lluís Ferran de Pol, tot passejant-se per cementiri d’Arenys de Mar, va adonar-se temps enrera que, al nínxol número u –avui, pel que ens diu el senyor Puig, d’una empresa funerària arenyenca, el tres-cents vuitanta-un – de l’esmentat cementiri, hi havia una làpida de modest marbre amb una senzilla inscripció en la qual, sota el corrent senyal de la creu, figurava el nom del poeta mallorquí B. Rosselló-Pòrcel, amb les dates de la naixença i de la mort de l’escriptor , les dates de l’any de l’una i de l’altra, sense mencionar-se, però, els mesos ni els dies, si no m’equivoco. Ferran de Pol em va demanar que contés, a la “Vida Parroquial” de la vila, com el fet s’havia esdevingut. Al•legava, amb tota raó, que la informació històrica havia de començar a nivell local. Ara provaré, amb un involuntari retard, de com i per què les despulles de Rosselló – Pòrcel varen anar a parar a l’indicat cementiri. (...) L’any mil nou-cents cinquanta-vuit, Amàlia Tineo va rebre una carta urgent de mossèn Josep Coma i Conill —o Cunill—, aleshores i ara, sembla que amb l’aquiescència de tothom, rector del Brull. En l’escrit li comunicava que el vell cementiri anava a ser enderrocat i que si no ens movíem, les despulles d’en Rosselló pararien, com és costum —vist el tradicional respecte que aquí tenim per aquestes futileses—, al fossar comú del nou recinte.» XIII. « ...quan el 1984 la diòcesi de Barcelona suggerí de traslladar les restes mortals del fill il•lustre de la vila sinerenca, el bisbe Jaume Català i Albosa, de la catedral de Barcelona a la parròquia de Santa Maria d’Arenys de Mar. Aleshores, Espriu, com a nebot besnét del prelat, em confià l’encàrrec de manifestar que “és més prudent és deixar en la tranquil•litat i el repòs les despulles dels difunts”, opinió que fou atesa. » XVI. « ...El cementerio (del Brull) estaba al lado de la iglesia y hoy es una explanada verde por la que se transita para llegar al punto de información del Parque (Natural del Montseny), situado en la antigua rectoría. » VI. «... jo vaig oferir i proposar que les restes (de Rosselló) fossin dutes al cementiri d’Arenys de mar, al nínxol número u, que em pertany, ran mateix de la no gaire bonica però discreta tomba manada construir, perquè hi reposessin les cendres dels seus pares, per Jaume Català i Albosa, bisbe que va ser de Barcelona fins a l’any mil vuit-cents noranta-nou, si no m’erro. En el nínxol d’Arenys, si no per estrenar, no es varen tanmateix trobar vestigis apreciables d’inhumacions anteriors.» XIII. «... El matí del dia vint-i-un de febrer de mil nou-cents cinquanta-vuit, Amàlia Tineo i Lola Solà, també companya i amiga nostra a la remota i enyorada Universitat Autònoma barcelonina, en un cotxe “Ford” de la pròpia Lola Solà, conduït per ella, es varen arribar al Brull a on mossèn Coma les esperava. En obrir el nínxol d’en Rosselló, aquest va ser de seguida identificat pel seu gran crani. No en quedava res més, excepte, potser, algun petit fragment d’os i alguna pols. Mossèn Coma ho va deixar tot en una caixa adequada, i ell, Amàlia T ineo i Lola Solà es varen dirigir al cementiri d’Arenys de Mar. Mossèn Coma portava la caixa damunt els genolls. Al cementiri arenyenc els esperava al seu torn, avisat per mi, el meu oncle carnal, germà de la meva mare, Lluís Castelló i Molas. Els designats, amb l’ajut, és clar, d’algun manobre —i endegats per Lluís Castelló els documents i els tràmits oportuns—, coloraren la caixa en el nou nínxol, que va ser clos d’una manera escaient i no s’ha manipulat mai més. Mossèn Coma va mormolar una curta oració, i així es va acabar el breu acte. El jornaler es va retirar. El rector del Brull va manifestar que es quedava, per unes quantes hores, a Arenys, per atendre algun afer del seu interès. Lluís Castelló se’n va anar a casa seva, i Amàlia Tineo i Lola Sola varen retornar, totes dues, en el mateix cotxe de la segona, a la nostra ciutat o a “La Creueta”, la hisenda de Lola Solà, al terme de Cabrera de Mar. Durant l’estiu d’aquell any o tal vegada del següent, jo vaig fer posar al nínxol la làpida amb la inscripció que s’hi llegeix sota la creu, en aquelles dates, també amb tota llibertat, preceptiva.» XIV. «... Espriu realitzava el que havia escrit profèticament en l’últim parlament de l’Altíssim a la Primera Història d’Esther: “Pregueu també per Tomeu Rosselló, a qui Salom incorpora a la llegenda sinerenca.” » XIII. «... la família d’en Rosselló va ser tothora informada del que he explicat i de cada un dels nostres passos. Però se’n varen desentendre en absolut, o per delicadesa o per motius que eren, no en dubto pas, plausibles. Vivien aleshores —ara són tots morts—, el pare, el senyor Vicenç Rosselló, la mare, la senyora Francesca Pòrcel, i Vicenç Rosselló, únic germà, sense descendència, solter, del poeta illenc, les despulles del qual descansaran, una hora o una altra —així fóra d’imaginar i de desitjar—, a la ciutat estimada per ell, la del seu origen.» I. «... Durant vint anys les cendres de Rosselló han reposat al cementiri d’Arenys (...). L’extracció va tenir lloc a la tarda, sense cap mena de protocol i amb l’única presència del personal propi d’aquests tipus de serveis.» VIII. « Con un acto íntimo al que asistieron una treintena de personas fueron inhumados, la semana pasada, en el cementerio de Palma, en una tumba al lado de los de otro gran mallorquín muerto en el exilio, Gabriel Alomar; los restos del poeta Bartolomé Rosselló-Pòrcel, muerto en Barcelona, de tuberculosis, en plena guerra civil y que gracias a la familia de Salvador Espriu, fueron recogidos hasta ahora en el panteón familiar que éste poeta catalán posee en Arenys de Mar. » XVII. « …Si ara és a mi a qui em pregunten, i el tema és el record de Rosselló, quina resposta podria satisfer-me? Des de les qualitats del marbre, des d’un rostre de vençut rebel, no retornarà a cap orella una veu viva, no es redreçarà la carn contra l’oblit. Veig un home jove i nerviós, molt noble, bo i prou intel•ligent per semblar senzill. Les seves creences li oferiren suport a un natural entusiasme, i la seva generositat no va haver d’enfredorir-se en normalissimes decepcions. Va saber llegir i conversar, aquests dificils guanys d’una adulta cultura. Serví amb rigor una exigent vocació, es conservà fidel a un esperit i a una llengua i va ser, enmig de tot, afortunat. Perquè va tenir els millors pares, l’afecte d’un germà, nombrosos amics, la guia i l’aplaudiment de mestres. Evità amb una mort prematura habituals destins de pregadéu o d’espantall. No li sobraren diners, però aquest no eren tampoc necessaris fins a la inmundícia (...). Va conèixer amb amor els límits de la seva illa i la seva ciutat, va somriure als seus somnis davant una mar perfecta i pagà amb uns quants versos autèntics la “vana agitació d’haver viscut”». XI. «La premsa es va fer ressò de la mort del jove poeta: Xavier Berenguel, Un poeta que se’n va , i un extens article, Una gran pèrdua per a la cultura catalana, Bartomeu Rosselló-Pòrcel , que és el primer esbós biogràfic del mallorquí. » II. «... “Molt hem perdut al perdre-vos, vós éreu de la nostra generació (molt nostre) i pensàveu i pensàveu i sentíeu com nosaltres. (...) M’agrada parlar de vós, voldria tenir vint-i-quatre anys (fins recordo això) o que vós en tinguéssiu setze”.»
3. BIBLIOGRAFIA
I. ESPRIU MALAGELADA, A.: Salvador Espriu, Ed. Columna, Barcelona, 1996.
II. ROSSELLÓ i BOVER, P.: Bartomeu Rosselló-Pòrcel – Blai Bonet, dins l’article de MOSQUERA, R.: Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1930 – 1938): Creació i Recepció, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000.
III. ABRAHAM, X. I ROSSELLÓ BOVER, P.: Bartomeu Rosselló-Pòrcel : a la llum, transcripcions, I. Concepció Tous i Francesca Cardona, [pròleg, Antoni Serra], Ed. Ajuntament de Palma de Mallorca, 1999.
IV. ESPRIU, S.: Les despulles de Rosselló-Pòrcel, Textos, «Serra d’Or» núm 223 del 12-IV-1978, pàg. 71,72.
V. ESPRIU MALAGELADA, A., NOGUERAS I BARÓ, N. i PONS I RECOLONS, A.: Aproximació al mite de Sinera, Ed. Curial, Barcelona, 1983.
VI. BATISTA, A.: Salvador Espriu: Itinerari Personal, Ed. Empúries, Barcelona, 1985.
VII. Salvador Espriu A Fondo. Editrama-la Magrana-RTVE. (RTVE. 19-XII-1976).
VIII. EL PAÍS: RODRIGUEZ A. J.: Los restos de Rossello Porcel, trasladados a Palma, Palma de Mallorca, 21-I-1978.
IX. ROSSELLÓ-PÒRCEL: Imitació del Foc, Ed. Residència d’Estudiants, Barcelona,1938.
X. TELEVISIÓ DE CATALUNYA: El Meu Avi: temporada 2001-2002, BONET ESPRIU, I.
. DELOR i MUNS, R.M.: La Mort com a intercanvi simbòlic: Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Salvador Espriu: diàleg intertextual (1934 – 1984), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993, col. Biblioteca «Serra d’Or»;127.
XII. Carta de Salvador Espriu a Marià Manent.
XIII. Memòria de Salvador Espriu ; Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu ; amb un retrat del poeta, original de Subirachs, Arenys de Mar : [el Centre]Barcelona : Edicions 62, 1988.
XIV. CAPMANY, M.A.: Salvador Espriu, Ed. DOPESA, Barcelona, 1972.
XV. CAPMANY, M.A.: Bartomeu Rosselló-Pòrcel, record d’un desconegut, «Serra d’Or», Barcelona, juliol 1963, Pàg. 26.
XVI. Declaracions de Josep Muntal, nen testimoni en els dies que en Rosselló va ésser intern del sanatori del Brull (Osona), publicada en la revista Brisas de Palma de Mallorca, 17-III-2007.
XVII. ESPRIU, S.: Proemi a l’edició de l’Obra poètica de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Edit. Moll, Palma de Mallorca, 1949.
XVIII. ESPRIU, S.: Proemi a l’edició de l’Obra poètica de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Edit. Moll, Palma de Mallorca, 1974.
XIX. Entrevista a Maria Lluïsa ESPRIU i CASTELLÓ.
No hay comentarios:
Publicar un comentario