Test presentat el 2004 al concurs de Relat Breu del Casal Lambda1. Signes
La dona, quan està a punt de donar a llum, se sent angoixada perquè ha arribat la seva hora; però, quan ha infantat el nen, ni es recorda de la tribulació, per la alegria que un nou home hagi vingut al món.
Jo, 16, 21.
Jo, 16, 21.
Feia prop de quaranta anys que no passava per aquell carreró. Quatre dècades viscudes en l’exili d’una promesa que avui, inconscientment, he trencat. Mentiria si digués que no m’ha cremat un xic l’ànima, veure de nou el portal de La Leona. Restí perplex davant el tros de porta momificada dubtant de traspassar amb la mirada, la brutícia dels vidres: com un que busca en l’obscuritat d’un túnel les llums vertiginoses del metro, per abocar-s’hi. Però el dubte s’esvaí de seguida en veure la meva faç reflectida amb els signes del temps. Un somriure em descobrí, sorprès com un intrús, i m’he reconegut quaranta anys enrera, cercant darrera l’aparador de la tenda, l’ull fulgent de la vella propietària.
Va ser quan el mur de Berlín i en Yuri Gagarin. Acabava de fer els setze anys i vivia al barri de Gràcia amb el pare i la mare. Feia pocs mesos que treballava d’ aprenent en una tenda de mobles al carrer Pelai, propietat d’un amic del meu pare. Plovisquejava a Barcelona aquell matí de novembre. Jo feia tard a la feina i el tramvia era ple de gom a gom. Vaig agafar-me a la barra de la porta, mig en dintre mig en fora. En donar la volta a la Plaça Catalunya i enfilar pel carrer Pelai, vaig veure un capellà jove amb sotana i barret de plat, que anava per la acera. En un moment, aprofitant l’alentiment del tramvia, el sant baró feu un bot, enganxar a la meva barra. Em va mirar uns segons i acte seguit, arrapant-se a mi, m’embolcallà amb la negra tela de la capa i comença a manejar-me el pit, la cintura, les cames; tot el cos. Uns metros més enllà em vaig veure passar davant la botiga de mobles a on treballava, reflectit davant l’aparador, dintre la capa negre que amagava la passió. Però no vaig fer esma de baixar, pres del sant cos calent i frenètic del clergue. I així, amb els ulls closos, mig al·lucinat, mig agraït vaig abandonar-me al brusc balanceig del vehicle, experimentant per primer cop a la vida, el contacte sexual amb un altre home.
El trasbals del viatge, que va finir a prop de la Plaça Espanya, va fer-me arribar tard a la feina. L’amo de la tenda, el senyor Montserrat, em tenia mol d’afecte i aquell matí deuria veure’m un no sé què d’espiritual a la cara per lo que no es va parar a esbroncar-me.
A casa tots treballàvem. La mare, en veure que havia adquirit cert esperit d’estalvi per mi mateix, em deixaven quedar-me la meitat de la setmanada. Jo era un bon jan, un xic tímid, però amb raó, doncs des que havia fet els catorze que l’ombra del sexe m’acompanyava arreu. Era com una mena de maledicció, que s’agreujava amb el fet de no tenir una colla d’amics barons amb qui compartir els terribles descobriments de la pubertat. Per contra, cada vegada més, esdevenia un adolescent solitari que passava les tardes del dissabte cercant postals d’antigues cupletistes a les llibreries de vell de Barcelona. Una a la que hi tenia molta devoció era la botiga de La Leona, al carrer de la Palla, prop de la Plaça de la Catedral.
La propietària era una dona vella i eixuta que s’asseia sobre una pila de revistes de l’any catorze, fent mitja, mentre atenia als clients. En la seva cara diàfana talment com una Santa Gemma Galgani, hi guspirejava un ull de vidre (l’esquerra, crec recordar) que havia perdut, segons ella, durant la setmana tràgica de Barcelona.
Una d’aquelles tardes de dissabte vaig anar-hi a buscar postals. Al entrar no la vaig trobar sola, com de costum. Hi havia també un home jove ,que vestia mol elegant, amb qui la vella es mostrava amable i servicial.
Va ser quan el mur de Berlín i en Yuri Gagarin. Acabava de fer els setze anys i vivia al barri de Gràcia amb el pare i la mare. Feia pocs mesos que treballava d’ aprenent en una tenda de mobles al carrer Pelai, propietat d’un amic del meu pare. Plovisquejava a Barcelona aquell matí de novembre. Jo feia tard a la feina i el tramvia era ple de gom a gom. Vaig agafar-me a la barra de la porta, mig en dintre mig en fora. En donar la volta a la Plaça Catalunya i enfilar pel carrer Pelai, vaig veure un capellà jove amb sotana i barret de plat, que anava per la acera. En un moment, aprofitant l’alentiment del tramvia, el sant baró feu un bot, enganxar a la meva barra. Em va mirar uns segons i acte seguit, arrapant-se a mi, m’embolcallà amb la negra tela de la capa i comença a manejar-me el pit, la cintura, les cames; tot el cos. Uns metros més enllà em vaig veure passar davant la botiga de mobles a on treballava, reflectit davant l’aparador, dintre la capa negre que amagava la passió. Però no vaig fer esma de baixar, pres del sant cos calent i frenètic del clergue. I així, amb els ulls closos, mig al·lucinat, mig agraït vaig abandonar-me al brusc balanceig del vehicle, experimentant per primer cop a la vida, el contacte sexual amb un altre home.
El trasbals del viatge, que va finir a prop de la Plaça Espanya, va fer-me arribar tard a la feina. L’amo de la tenda, el senyor Montserrat, em tenia mol d’afecte i aquell matí deuria veure’m un no sé què d’espiritual a la cara per lo que no es va parar a esbroncar-me.
A casa tots treballàvem. La mare, en veure que havia adquirit cert esperit d’estalvi per mi mateix, em deixaven quedar-me la meitat de la setmanada. Jo era un bon jan, un xic tímid, però amb raó, doncs des que havia fet els catorze que l’ombra del sexe m’acompanyava arreu. Era com una mena de maledicció, que s’agreujava amb el fet de no tenir una colla d’amics barons amb qui compartir els terribles descobriments de la pubertat. Per contra, cada vegada més, esdevenia un adolescent solitari que passava les tardes del dissabte cercant postals d’antigues cupletistes a les llibreries de vell de Barcelona. Una a la que hi tenia molta devoció era la botiga de La Leona, al carrer de la Palla, prop de la Plaça de la Catedral.
La propietària era una dona vella i eixuta que s’asseia sobre una pila de revistes de l’any catorze, fent mitja, mentre atenia als clients. En la seva cara diàfana talment com una Santa Gemma Galgani, hi guspirejava un ull de vidre (l’esquerra, crec recordar) que havia perdut, segons ella, durant la setmana tràgica de Barcelona.
Una d’aquelles tardes de dissabte vaig anar-hi a buscar postals. Al entrar no la vaig trobar sola, com de costum. Hi havia també un home jove ,que vestia mol elegant, amb qui la vella es mostrava amable i servicial.
– Pues sí, pues si– Feia l’anciana amb sa veu sanglotada – Yo he tenido ese libro aquí, ¡Ya ve!... ¿Ha leído usted La conquista de las Indias? ¡Ui! ¡No quiera saber cómo nos dejan a los españoles!.
L’home se la escoltava com qui sent ploure, mentre fullejava un grapat de papers groguencs. Tant i tant garlava la vella que es va adonar de la meva presència. Vaig esperar-me un moment, però veient que la cosa era no finia, vaig decidir-me a entrar en conversa.
– Que té noves postals de cupletistes?
–¡Ui!, ¡Santa Quiteria. Qué susto!” feu ella donant un saltiró.
L’home, en sentir-me, deixà de mirar els papers. Els seus ulls d’aiguamarina es van trobar amb els meus i tot seguit ,guaitant-me de dalt a baix, com pessigant-me el cos, em va llençar un somriure que em feu posar vermell com un tall de síndria. Era una sensació nova aquella que jo sentia, com si algú m’aboqués una gerra d’aigua tèbia al melic. “Més d’aquella maledicció sexual!”, vaig pensar, però, aquest cop amb joia i plaer doncs podia reconèixer clarament el signe del desig mutu. Avui, quaranta anys després, veig que no tenia pas tant de mèrit el meu descobriment: una fletxa de Cupido, disparada en aquella ratonera, no podia pas anar dirigida al cor d’una mòmia borni. Però a les hores jo encara no havia sortit de l’ou, com qui diu i el somriure d’aquell home em parlava clarament de desig.
– Algo hay, algo hay – em feu la vella, amb desinterès. – Si te esperas a que atienda al caballero...
L’home ,sense treure’m els ulls de sobre, va agafar un d’aquells papers, tot dient:
– Señora, he encontrado algo que me interesa; si me dice qué le debo. L’anciana, veient que la compra era de poca cosa, va deixar escapar un esbufec. I tot seguit em va apunyalar amb la mirada, repetidament. L’home pagà, sortí de la tenda i desaparegué en la foscor del carrer sense girar-se. A dintre quedava jo, amb la mel a la boca i una harpia que cruixia les dents, en tant que buscava les refotudes postals.
Com em va odiar aquella dona!. Si fins i tot semblava com si fes força amb la galta per disparar-me l’ull de vidre i travessar-me el cervell! Jo havia perdut l’interès en les postals i només volia sortir darrera d’ell, però vaig pensar que si me’n anava, la vella fora tingut un cobriment de cor per la doble pèrdua econòmica.
A la fi les va trobar. Vaig haver de comprar-li quatre de la Bella Chelito que ja tenia - per compensar-li una mica la ruïna- i sense esperar a que em tornés el canvi, ni tan sols recollir la meva ombra, vaig sortir veloç a la tenebra del carrer, amb l’ànima ferida i inflamada d’un nou sentiment.
2. Amèrica, Amèrica
I tota carn veurà la salut de Déu
LLUC 3, 6.
LLUC 3, 6.
L’home havia desaparegut i no havia pogut veure cap a on havia anat. Dreta o esquerra? Cap a on córrer? L’angoixa fatal d’aquells segons d’indecisió només l’he tornada a experimentar, un cop més a la meva vida. Va ser molt temps després d’aquell dissabte del carrer de la Palla. Ara no recordo l’any amb exactitud però devia ser a mitjans dels seixanta, doncs feia poc que havien obert un altra bar dels nostres al carrer Còdols que es deia El Elefante Blanco.
Però anem poc a poc. Ens havíem quedat a la sortida de La Leona amb un noiet de setze, emmetzinat per una mirada de desig.
“Davant el dubte, sempre l’esquerra” que deia el meu pare, un devot fidel de la República. Així que vaig fer via pel carrer Banys nous, accelerant el pas però sense corre, ja que pujava gent cap a la Catedral. Mentre caminava no podia deixar de pensar en aquells ulls, aquell somriure... El camí es va començar a fer cada vegada més fosc i el pensament se’m començà a pensir. “Què estàs fent Marià? Mira que n’ets d’ase! A on vas en aquesta foscor?”... Aquestes, i altres de més sagnants, eren les lletanies que em resava a mi mateix quan la inseguretat esdevenia sentiment de culpa. Culpable d’un crim que encara... que anava...que volia cometre, lo abans possible.
En passar davant la Baixada de Santa Eulàlia, vaig sentir un xiulet. Una suor freda em va recórrer l’existència i el llavi inferior em començà a tremolar, frenètic, amb vida pròpia. Amb quina angoixa es presentava el panorama amorós de la meva vida! ...
Però el meu prec mut i dolorós devia ser escoltar per algú, doncs l’angoixa va desaparèixer deixant pas a l’astorament, tan bon punt vaig mirar a dalt la pujada. Una llum groga i blava embolcallava una figura masculina. Se li veia talment l’aura divina darrera el cap. “Un miracle!” Vaig cridar “És nostre Senyor que ve a rescatar-me del pecat” La santa figura em va fer un senyal amb la mà. Jo, commogut d’ànima, obrint els braços cap a Ell, poc a poc; amb ulls closos i pas de devoció, vaig començar a pujar l’empedrat del carrer. I no havia fet ben be tres passes quan vaig caure al terra, desmaiat.
Em vaig despertar sota la llum d’un míser fanal al cim del carrer, en braços d’aquell home jove de la tenda.
– Estàs bé, boy?” feu ell amb un llarg somriure, blanquíssim.
Jo no vaig respondre. Em trobava tan bé tirat al terra, sentint els seus braços calents i forts que em sostenien!
– Are you okay? – insistí.
Era talment com un actor de cinema. Tenia el cabell castany, tirat enrera. Les seves faccions, anguloses i belles. Els llavis, petoners, perfectament dibuixats sobre el mentó robust s’unien en una ratlla llarga que, en obrir-se, deixava a la vista una fila perfecta de dents. Però el més bell de tot ho tenia als ulls. Eren d’un blau pur, tan cristal·lí, que no vaig poder evitar tenir una erecció. La meva intel·ligència, el meu esperit, esdevenien dolçor tot contemplar aquell mirador de vora el mar.
– Guaita que aquest no és un bon lloc, baby – feu ell prenent-me la mà.
I estirant d’ella amb força, em va ajudar a incorporar-me del terra.
Vam caminar uns metres sense dir paraula fins arribar dintre el passadís que condueix a la Plaça Sant Felip Neri. Allà ens vam aturar, davant una porta de fusta. Es va treure una clau de la butxaca i va obrir-la.
– Com et dius, sweete?
– No senyor. Em dic Marià Carbonell.
Jo devia fer una cara de pàmfil que esgarrifava doncs es va posar a riure, sorollosament. Fins i tot el riure el tenia maco, sortint-li de dins el pit, un riure sincer. En adonar-se de l’escàndol es dugué la mà a la boca. I tot seguit em mirà llargament, dubtà un segons abans de tancar els ulls i venir cap a mi. Llavors aquell home em feu un petó als llavis. El primer petó.
Però anem poc a poc. Ens havíem quedat a la sortida de La Leona amb un noiet de setze, emmetzinat per una mirada de desig.
“Davant el dubte, sempre l’esquerra” que deia el meu pare, un devot fidel de la República. Així que vaig fer via pel carrer Banys nous, accelerant el pas però sense corre, ja que pujava gent cap a la Catedral. Mentre caminava no podia deixar de pensar en aquells ulls, aquell somriure... El camí es va començar a fer cada vegada més fosc i el pensament se’m començà a pensir. “Què estàs fent Marià? Mira que n’ets d’ase! A on vas en aquesta foscor?”... Aquestes, i altres de més sagnants, eren les lletanies que em resava a mi mateix quan la inseguretat esdevenia sentiment de culpa. Culpable d’un crim que encara... que anava...que volia cometre, lo abans possible.
En passar davant la Baixada de Santa Eulàlia, vaig sentir un xiulet. Una suor freda em va recórrer l’existència i el llavi inferior em començà a tremolar, frenètic, amb vida pròpia. Amb quina angoixa es presentava el panorama amorós de la meva vida! ...
Però el meu prec mut i dolorós devia ser escoltar per algú, doncs l’angoixa va desaparèixer deixant pas a l’astorament, tan bon punt vaig mirar a dalt la pujada. Una llum groga i blava embolcallava una figura masculina. Se li veia talment l’aura divina darrera el cap. “Un miracle!” Vaig cridar “És nostre Senyor que ve a rescatar-me del pecat” La santa figura em va fer un senyal amb la mà. Jo, commogut d’ànima, obrint els braços cap a Ell, poc a poc; amb ulls closos i pas de devoció, vaig començar a pujar l’empedrat del carrer. I no havia fet ben be tres passes quan vaig caure al terra, desmaiat.
Em vaig despertar sota la llum d’un míser fanal al cim del carrer, en braços d’aquell home jove de la tenda.
– Estàs bé, boy?” feu ell amb un llarg somriure, blanquíssim.
Jo no vaig respondre. Em trobava tan bé tirat al terra, sentint els seus braços calents i forts que em sostenien!
– Are you okay? – insistí.
Era talment com un actor de cinema. Tenia el cabell castany, tirat enrera. Les seves faccions, anguloses i belles. Els llavis, petoners, perfectament dibuixats sobre el mentó robust s’unien en una ratlla llarga que, en obrir-se, deixava a la vista una fila perfecta de dents. Però el més bell de tot ho tenia als ulls. Eren d’un blau pur, tan cristal·lí, que no vaig poder evitar tenir una erecció. La meva intel·ligència, el meu esperit, esdevenien dolçor tot contemplar aquell mirador de vora el mar.
– Guaita que aquest no és un bon lloc, baby – feu ell prenent-me la mà.
I estirant d’ella amb força, em va ajudar a incorporar-me del terra.
Vam caminar uns metres sense dir paraula fins arribar dintre el passadís que condueix a la Plaça Sant Felip Neri. Allà ens vam aturar, davant una porta de fusta. Es va treure una clau de la butxaca i va obrir-la.
– Com et dius, sweete?
– No senyor. Em dic Marià Carbonell.
Jo devia fer una cara de pàmfil que esgarrifava doncs es va posar a riure, sorollosament. Fins i tot el riure el tenia maco, sortint-li de dins el pit, un riure sincer. En adonar-se de l’escàndol es dugué la mà a la boca. I tot seguit em mirà llargament, dubtà un segons abans de tancar els ulls i venir cap a mi. Llavors aquell home em feu un petó als llavis. El primer petó.
3. Descobriments
“No hi va dubte que l’home ha estat creat per Déu... i viceversa”
MATHIAS VILLIERS DE L’ISLE-ADAM
MATHIAS VILLIERS DE L’ISLE-ADAM
Es deia Peter Rovira i venia d’un lloc d’Amèrica del Nord, anomenat Buffalo. Havíem anat a estimar-nos en estudi d’un amic seu que era un artista. Jo ho vaig deduir de seguida pel desordre de la sala. L’estudi consistia en una sola cambra. Tenia un llit de ferro colat i un rentamans. Hi havia muntanyes de llibres i revistes apilades al terra, també una gramola d’aquelles de donar corda . El lloc s’il·luminava gràcies a una gran claraboia oberta al sostre. El color de les parets no s’hi veia, folrades com eren amb desenes de retrats d’homes despullats. En un racó hi havia una cuina econòmica amb un tub pel fum a on hi penjava un tros de fusta amb la següent escriptura en llatí: Nulla dies sine linea Nulla. Es veu que l’artista també escrivia a més de pintar.
En Peter em va portar al llit de l’artista. Encara em deleixo quan penso en la tendresa amb que em va descobrir el sexe, aquella tarda de novembre. Dolçament, conscient de la meva virginitat de cos i ànima, em va despullar a petons. Ni tan sols li va importar que jo esclatés de plaer tan bon punt em va tocar. Tan sols em va dedicar un d’aquells somriures seus em veure’m cruelment vençut per l’excitació.
Vam parlar. Era fill d’una periodista exiliada que va marxar a Estats units quan la guerra. Segons ell, el seu pare només havia estat una vegada amb la seva mare i va ser per a engendrar-lo a ell.
– Havia estat el lover boy d’un transformista italià, caduc que es deia Frègoli – feu ell ,encenent-se una cigarreta – La meva mare treballava a Ràdio Barcelona i havia anat a Viareggio amb tota la crew de l’emissora a passar una setmana. Quan va tornar ja em portava a mi a dintre seu. Vam marxar cap a Amèrica quan jo tenia poc més de quatre anys i ara he vingut a Europa a cercar-lo.
La llum d’una espelma il·luminava la cambra. Es va aixecar a buscar un cendrer però no el va trobar. Va agafar una tassa de cafè. A les hores el vaig poder veure en tot el seu esplendor. Aquell cos morè de vint-i-vuit anys, atlètic; les seves cames dures que s’inflaven sota la cintura en una boniquesa de cul i l’esquena ample poderosa. El seu bust em recordava al d’en Burt Lancaster, a la pel·lícula El halcón y la flecha. La visió d’aquell cos em feia saltar l’ànima. De seguida vaig tenir una erecció. Ell, en veure la meva ànsia vingué al meu costat i vam fer l’amor, de nou.
Aquella tarda, a la Plaça de Sant Felip Neri, em vaig enamorar per primer cop.
Era tard i jo havia de tornar a casa. Ens vam acomiadar amb un llarg petó i amb la promesa de trobar-nos al dia següent a la mateixa casa. Al dia següent, quan vaig picar a la porta ningú no em va obrir. Durant set hores vaig esperar-lo; set hores amargues pel dolor d’haver de tornar a tenir setze anys.
En Peter em va portar al llit de l’artista. Encara em deleixo quan penso en la tendresa amb que em va descobrir el sexe, aquella tarda de novembre. Dolçament, conscient de la meva virginitat de cos i ànima, em va despullar a petons. Ni tan sols li va importar que jo esclatés de plaer tan bon punt em va tocar. Tan sols em va dedicar un d’aquells somriures seus em veure’m cruelment vençut per l’excitació.
Vam parlar. Era fill d’una periodista exiliada que va marxar a Estats units quan la guerra. Segons ell, el seu pare només havia estat una vegada amb la seva mare i va ser per a engendrar-lo a ell.
– Havia estat el lover boy d’un transformista italià, caduc que es deia Frègoli – feu ell ,encenent-se una cigarreta – La meva mare treballava a Ràdio Barcelona i havia anat a Viareggio amb tota la crew de l’emissora a passar una setmana. Quan va tornar ja em portava a mi a dintre seu. Vam marxar cap a Amèrica quan jo tenia poc més de quatre anys i ara he vingut a Europa a cercar-lo.
La llum d’una espelma il·luminava la cambra. Es va aixecar a buscar un cendrer però no el va trobar. Va agafar una tassa de cafè. A les hores el vaig poder veure en tot el seu esplendor. Aquell cos morè de vint-i-vuit anys, atlètic; les seves cames dures que s’inflaven sota la cintura en una boniquesa de cul i l’esquena ample poderosa. El seu bust em recordava al d’en Burt Lancaster, a la pel·lícula El halcón y la flecha. La visió d’aquell cos em feia saltar l’ànima. De seguida vaig tenir una erecció. Ell, en veure la meva ànsia vingué al meu costat i vam fer l’amor, de nou.
Aquella tarda, a la Plaça de Sant Felip Neri, em vaig enamorar per primer cop.
Era tard i jo havia de tornar a casa. Ens vam acomiadar amb un llarg petó i amb la promesa de trobar-nos al dia següent a la mateixa casa. Al dia següent, quan vaig picar a la porta ningú no em va obrir. Durant set hores vaig esperar-lo; set hores amargues pel dolor d’haver de tornar a tenir setze anys.
4. Resurrecció
Vigila que la llum que hi ha dintre teu no siguin sols tenebres.
LLUC 11, 35
LLUC 11, 35
El meu pare mai va creure allò de l’home a la lluna. Deia que tot era un teatre ideat per Franco i els americans per tal de treure grandesa a la Unió Soviètica. Ara reconec que l’home no anava massa esguerrat; al menys en la actuació que van fer els americans. Allò d’en Franco era més aviat, personal. Mon pare es cagava en ell sempre que podia, doncs, tot i ser antireligiós, havia escollit respectar gustosament el nom de la Verge per tal de cobrir el “Paquito” amb tota la merda lingüística que fos possible.
No fou fins dos anys després de l’episodi d’en Peter, que vaig començar la meva carrera vertiginosa, en el món de l’Amour des garçons. I tot gràcies a un company de feina.
El Senyor Montserrat es va morir una tarda de juny i la vídua, que era una gran fenícia, va voler traslladar la tenda de mobles del carrer Pelai, al Portal de l’Àngel. Degut que el negoci havia crescut gràcies al mètode modern de “Compre hoy y pague poco a poco”, necessitàvem una altra persona per ventes i aquest va ser en Paco Zurita, l’amic que us deia. Entrà a treballar tan bon punt el trasllat va estar enllestit. Era un personatge de lo més especial en Paco. Rodonet i vermellot com el cul d’un mandril, un xic calb, però amb una gràcia al parlar i una mà esquerra en la venta que feia embadalir. De seguida em va calar i ens vam fer amics. Vaig acabar explicant-li lo del Peter.
– Mira, niño, – es sincerà un dia – no se pué tener esa cara, ese cuerpo, ese... tú sabrás qué más, y pretender guardártelo to pa ti solo. Pero, ¿no ves que te vas a poner malo? ”En la vida todo es passar por épocas, por etapas: como quien juega al “parchési”. No dejes de comerte ni una fiha por el amor de nadie!. Tu déjate que yo te voy a pasear por la vida, xaval.
I ho va fer. I de quina manera!
En aquells dies, els bars d’ambient eren oberts al Barri Gòtic. Carrers com els d’ Escudellers, Còdols, d’en Serra, Rauric; el de Rull, Rosa, Leona... s’ omplien d’homes mudats, cap a les deu del vespre, en una processó d’ànimes rialleres, lliures de la feina setmanal, i resoltes a gaudir de la nit amb quatre rals, molta brillantina i una pinta a la butxaca. Allà hi anàvem a prendre una copa i fer-la petar amb els amics. Perquè gràcies a en Paco vaig tenir finalment una colla d’amics.
De primer però, fèiem ruta pels locals, com ara, perquè no s’ha inventat res de nou des llavors: Del Nagasaki a El Elefante Blanco, el Mobby-dick, passant pel Quique, després el Marble, que era més aviat de xaperos i el “Saint German d’Exprés”... i així una llarga llista de locals a on es podia escoltar música però no ballar-la ja que estava “absolutamente prohibido por las autoridades”.
Però no calia anar a aquests llocs per gaudir de la vida gay de Barcelona. “En tos laos pican las ladillas”, que deia en Paco, i tenia raó. La gent aprofitava gairebé qualsevol indret per fer coneixença. Quina sorpresa quan vaig saber que, a tan sols uns quants metres d’on jo havia treballat tan de temps, els homes hi acudien a trobar-se!. L’aparador de la Vanguardia, al carrer Pelai. Allà et posaves a “llegir” el diari i dos minuts després tenies quatre o cinc tips darrera, fen-te senyals, tocant-te dissimuladament. Tu el veies reflectits al vidre i si t’agradava, doncs ja passaves a intimar. El tramvia ja el coneixia, però resultava que també a l’autobús la gent aprofitava les arrencades del cotxe per a fer-te notar la seva estima.
El verí del sexe corria per dintre meu i jo ja no estava disposat a perdre el temps amb flagel·lacions i laments. Calia actuar! El meu lloc predilecte eren els cinemes. Pel Paco, els urinaris de la Plaça Catalunya i Urquinaona... Amb la nova gaia ciència adquirida, vaig poder donar explicació a alguns fets que havia vist de petit al cinema, quan anàvem a passar la tarda per gaudir del programa, que per cert, era molt complert: Dues pel·lícules, el Nodo i les varietés. Ara entenia què feien aquells homes drets contra el mur, que pujaven i baixaven al galliner i perquè el meu pare em feia pixar fins treure sang, abans d’anar al cinema. Els lavabos! Déu del cel! Quines trifurques que es muntaven allà dintre! En sis anys, crec que vaig veure, i actuar en més pel·lícules que en Charlot.
No fou fins dos anys després de l’episodi d’en Peter, que vaig començar la meva carrera vertiginosa, en el món de l’Amour des garçons. I tot gràcies a un company de feina.
El Senyor Montserrat es va morir una tarda de juny i la vídua, que era una gran fenícia, va voler traslladar la tenda de mobles del carrer Pelai, al Portal de l’Àngel. Degut que el negoci havia crescut gràcies al mètode modern de “Compre hoy y pague poco a poco”, necessitàvem una altra persona per ventes i aquest va ser en Paco Zurita, l’amic que us deia. Entrà a treballar tan bon punt el trasllat va estar enllestit. Era un personatge de lo més especial en Paco. Rodonet i vermellot com el cul d’un mandril, un xic calb, però amb una gràcia al parlar i una mà esquerra en la venta que feia embadalir. De seguida em va calar i ens vam fer amics. Vaig acabar explicant-li lo del Peter.
– Mira, niño, – es sincerà un dia – no se pué tener esa cara, ese cuerpo, ese... tú sabrás qué más, y pretender guardártelo to pa ti solo. Pero, ¿no ves que te vas a poner malo? ”En la vida todo es passar por épocas, por etapas: como quien juega al “parchési”. No dejes de comerte ni una fiha por el amor de nadie!. Tu déjate que yo te voy a pasear por la vida, xaval.
I ho va fer. I de quina manera!
En aquells dies, els bars d’ambient eren oberts al Barri Gòtic. Carrers com els d’ Escudellers, Còdols, d’en Serra, Rauric; el de Rull, Rosa, Leona... s’ omplien d’homes mudats, cap a les deu del vespre, en una processó d’ànimes rialleres, lliures de la feina setmanal, i resoltes a gaudir de la nit amb quatre rals, molta brillantina i una pinta a la butxaca. Allà hi anàvem a prendre una copa i fer-la petar amb els amics. Perquè gràcies a en Paco vaig tenir finalment una colla d’amics.
De primer però, fèiem ruta pels locals, com ara, perquè no s’ha inventat res de nou des llavors: Del Nagasaki a El Elefante Blanco, el Mobby-dick, passant pel Quique, després el Marble, que era més aviat de xaperos i el “Saint German d’Exprés”... i així una llarga llista de locals a on es podia escoltar música però no ballar-la ja que estava “absolutamente prohibido por las autoridades”.
Però no calia anar a aquests llocs per gaudir de la vida gay de Barcelona. “En tos laos pican las ladillas”, que deia en Paco, i tenia raó. La gent aprofitava gairebé qualsevol indret per fer coneixença. Quina sorpresa quan vaig saber que, a tan sols uns quants metres d’on jo havia treballat tan de temps, els homes hi acudien a trobar-se!. L’aparador de la Vanguardia, al carrer Pelai. Allà et posaves a “llegir” el diari i dos minuts després tenies quatre o cinc tips darrera, fen-te senyals, tocant-te dissimuladament. Tu el veies reflectits al vidre i si t’agradava, doncs ja passaves a intimar. El tramvia ja el coneixia, però resultava que també a l’autobús la gent aprofitava les arrencades del cotxe per a fer-te notar la seva estima.
El verí del sexe corria per dintre meu i jo ja no estava disposat a perdre el temps amb flagel·lacions i laments. Calia actuar! El meu lloc predilecte eren els cinemes. Pel Paco, els urinaris de la Plaça Catalunya i Urquinaona... Amb la nova gaia ciència adquirida, vaig poder donar explicació a alguns fets que havia vist de petit al cinema, quan anàvem a passar la tarda per gaudir del programa, que per cert, era molt complert: Dues pel·lícules, el Nodo i les varietés. Ara entenia què feien aquells homes drets contra el mur, que pujaven i baixaven al galliner i perquè el meu pare em feia pixar fins treure sang, abans d’anar al cinema. Els lavabos! Déu del cel! Quines trifurques que es muntaven allà dintre! En sis anys, crec que vaig veure, i actuar en més pel·lícules que en Charlot.
5. La Cambra fosca
“Jo no crec en la reencarnació, però reconec que no és més estrany néixer dos cops que un.”
VOLTAIRE
VOLTAIRE
Anys després els bars d’ambient es van traslladar cap el barri dels meus pares, a Gràcia. Recordo alguns: El Monroes, El Chapeau... però ja no els freqüentàvem tant. A mitjans dels anys setanta jo tenia trenta anys i m’havia concentrat en el somni de esdevenir escriptor. ”En la vida todo es passar por épocas, por etapas: como quien juega al “parchési”...” En Paco tenia raó. Però jo hi afegiria un tros més a la cita: Cada una trae consigo una “putada” de regalo. Perdona’m Paco pel pessimisme, però es que per mi, aquells anys van ser només de pèrdues continuades.
Primer els meus pares, que ja eren grans. El pobre pare no va poder brindar la mort del dictador. Va morir-se tres dies abans que ell. Però estic segur que allà on sigui, continuarà cagant-se en i a la salut del refotut Paquito. La mare no sabia estar-se sola i el va seguir mig any després.
Van passar un parell d’anys de bonança però el dolor tornà a aparèixer l’any 79. Aquesta vegada va ser en Paco.
Lo seu fou una d’aquelles coses que hom desconeixia. Va fer-se vell en tres mesos i morí al llit de casa seva, ferit com un Sant Llàtzer. Com sempre les explicacions les trobem massa tard, o no arriben, però crec que el meu amic va ser un dels primers casos a Europa ,no comptats, de mort per SIDA. Típic d’ell anar per endavant de tot i tothom...
El trobo molt a faltar.
Així que ja veieu com vaig entrar en els anys vuitanta. Els bars van anar desapareixent. I també els cinemes... els meus cinemes!. La SIDA vestí de negre l’ eterna Primavera sexual de Barcelona, fent i desfent; sembrant i recollint. Quina pila d’ànimes que vam pagar pel sol fet d’estimar! Però la gent necessitàvem continuar estimant, es clar, i ho fèiem, però ara ,poder, amb menys intensitat.
Una nova generació de lluitadors va sorgir o, com en diem ara, sortir de l’armari. Hi havia d’haver espai per a tothom! Clamava al cel!
De nou s’obriren els bars, apareixeran les primeres discoteques. L’amor es folrava de làtex i ja tornava a ser amor. Vam resistir! Vam eixugar-nos les penes i tirar endavant.
Primer els meus pares, que ja eren grans. El pobre pare no va poder brindar la mort del dictador. Va morir-se tres dies abans que ell. Però estic segur que allà on sigui, continuarà cagant-se en i a la salut del refotut Paquito. La mare no sabia estar-se sola i el va seguir mig any després.
Van passar un parell d’anys de bonança però el dolor tornà a aparèixer l’any 79. Aquesta vegada va ser en Paco.
Lo seu fou una d’aquelles coses que hom desconeixia. Va fer-se vell en tres mesos i morí al llit de casa seva, ferit com un Sant Llàtzer. Com sempre les explicacions les trobem massa tard, o no arriben, però crec que el meu amic va ser un dels primers casos a Europa ,no comptats, de mort per SIDA. Típic d’ell anar per endavant de tot i tothom...
El trobo molt a faltar.
Així que ja veieu com vaig entrar en els anys vuitanta. Els bars van anar desapareixent. I també els cinemes... els meus cinemes!. La SIDA vestí de negre l’ eterna Primavera sexual de Barcelona, fent i desfent; sembrant i recollint. Quina pila d’ànimes que vam pagar pel sol fet d’estimar! Però la gent necessitàvem continuar estimant, es clar, i ho fèiem, però ara ,poder, amb menys intensitat.
Una nova generació de lluitadors va sorgir o, com en diem ara, sortir de l’armari. Hi havia d’haver espai per a tothom! Clamava al cel!
De nou s’obriren els bars, apareixeran les primeres discoteques. L’amor es folrava de làtex i ja tornava a ser amor. Vam resistir! Vam eixugar-nos les penes i tirar endavant.
6. Epíleg
“Una sola cosa bella pot contenir en si mateixa totes les demés”
PETER ROVIRA
PETER ROVIRA
Ahir vaig anar a fer un cafè a una granja que hi ha sota casa. En agafar el diari de la casa , sense saber com, vaig anar a obrir-lo per una de les planes d’anuncis i contactes. Em va cridar l’atenció veure un en especial. Era una poesia. Aquesta:
Vingueres d’un somni
als meus braços, boy.
als meus braços, boy.
Em vas robar una carícia
un petó, una llàgrima...
i jo no vaig adonar-me
d’aquell furt teu fins avui
un petó, una llàgrima...
i jo no vaig adonar-me
d’aquell furt teu fins avui
Avui que,
comptant tots els meus minsos guanys d'amor,
comptant tots els meus minsos guanys d'amor,
he plorat perquè em mancaven els primers.
